7 am d'un bonic dissabte d'Agost sona el despertador i (conscient de que l'havies posat un quart d'hora abans per poder dormir una mica més) segueixes dormint fins que, sense saber ben bé com, obres els ulls i el temps se't tira a sobre. Victories, pantaló, jaqueta i córre cap a l'estació d'autobusos que està a l'altra punta de Bournemouth. Pujar al autocar i en un "obrir i tancar d'ulls" trobar-te enmig de la munió de persones, cotxes i autobusos vermells. No recordava el que era sentir-se com una peça de tetrix intentant avançar per les boreres, o intentar fer una foto i que fins el cinquè intent ningú passi per davant de l'objectiu accidentalment.
Comencem la nostra ruta turística a un dels palaus més emblemàtics d'arreu del món: Buckingham Palace, foto obligada a les portes i emprenem la marxa cap al Thames, no sé si sóc jo que camino ràpid o els altres que són lents, el fet és que amb una de les noies franceses ens posem al capdavant del grup i ens convertim en les guies del tour. Passem per Traffalgar Square, Covent Garden, i London Eye. No recordava que les distàncies fóssin tan grans, suposo que també sóc jo que he crescut bastant durant aquests últims 6 anys.
Al peu del London Eye m'acomiado dels amics de Bournemouth i em disposo a arribar caminant fins a Oxford Street, un dels punts més transitats de tot Londres que a primera vista semblava "proper" i acaba resultant estar a 20 minuts caminant, 20 minuts que es converteixen en 45 quan, amb la intenció de fer drecera m'endinso al Soho, altrament dit 'Barri Xino'. Després de voltar una estona aconsegueixo sortir-ne i abans d'adonar-me'n em trobo al bell mig del Regent Street, el carrer preferit de la burgesia, ple a rebossar de marques, consumisme en estat pur. Finalment, després de recórrer mig Oxford Street aconsegueixo trobar-me amb la Sara i la seva mare, quina alegria! Se'm fa extrany parlar amb tanta fluidesa, com anyorava el català. Visita llampec al British Museum, passejant-nos per les sales imprescindibles segons la guia de la Carme (si haguéssim de recórrer totes les sales ens faria falta un dia sencer). Amb la il·lusió del primer dia decidim apropar-nos fins al Hyde Park, poc a poc ens adonem que la calor és accessiva, i amb texans llargs i motxilla encara es fa més insoportable -no anem gaire desencaminades, han dit que aquest cap de setmana és el més calorós de l'any- Uf. Des de Picadilly Circus arribem a Green Park, on parem a descansar. Tot i estar a una cantonada de distància, ens calen 10 minuts per aconseguir arribar al Hyde Park, el motiu no és cap altre que el trànsit constant i la falta de passos de vianants, algú els hauria de dir als anglesos que tot i fer-ho tot al revés són necessaris. Hyde Park ens sorpèn, ens sorprèn l'abundància d'afroamericans, sembla colonitzat, ens parem a observar-ho, tot aquell que ens envolta vesteix i es comporta de la mateixa manera, semblen sortits de la versió rapera del "Príncipe de Bel Air", el Bronx de Londres. Se'ns fa tard i decidim anar a buscar algun lloc per sopar, planegem el diumenge i ens acomiadem. Tinc només 20 minuts per arribar fins l'Hostal, hostal del qual fa una hora desconeixia la direcció, em felicito a mi mateixa, sort que els Mc Donalds regalen wifi, ja, ja. Mapa en mà m'encamino cap al suposat carrer on es troba l'Hostal, suposat ja que al arribar al nº11 de Craven Road l'únic que em trobo és una casa a les fosques que no convida precisament a entrar-hi. Després de donar un parell de voltes i preguntar a un hotel aconsegueixo arribar al carrer, però la cosa no acaba aquí, ja que a la façana de l'edifici que hauria de posar "Smart Hyde Park View" posa el nom d'un hostal completament diferent, tot i això pregunto, ja que mai se sap. I així, 1 hora més tard arribo a l'Hostal: parets vermelles, música i soroll al carrer, què més es pot demanar quan estàs cansada després de patejar-te mig Londres? 
Matino perquè la calor de l'habitació es fa insoportable i necessito aire fresc, faig un intent de dutxa i esmorzo (arribo a la conclusió que he anat a parar al alberg més barat de tot Londres, 12 lliures una nit i esmorzar inclòs, em prometo que el proper cop llegiré dues vegades la descripció). Giro la cantonada i entro a Kensington Garden, busco un arbre on poder descansar fins que es fan les 10h i marxo cap al metro per trobar-me amb la Sara i la Carme. Trobar-se al metro, al metro de Londres (A qui se li acut?) A mi. Després de 20 minuts, sense cobertura, aconseguim trobar-nos, no perdem més temps i ens dirigim cap a Candem Town. No em decepciona, és tal i com me l'havien pintat: un llarg carrer amb les façanes més excèntriques de tota la ciutat, moda underground, vintage i menjar asiàtic. Acabem la jornada en un pub des del qual tenim una privilegiada vista d'un dels rellotges més coneguts del món: el Big Ben. Quatre compres i sola de nou em dirigeixo cap a l'estació de bus. El viatge resulta més entretingut del que em pensava quan l'home que se m'havia assentat al costat em pregunta com em dic. Dues hores més tard ja em sé mitja vida de l'Ahmet, economista turc, de 26 anys i apassionat de la fotografia. 
+-+copia.JPG)
.jpg)
