París II

Ens tornem a veure :)

Merry Xmas

25 de desembre

FUM, FUM, FUM 

Take it easy. Relax. Eat, drink and be merry. Do not diet. Smile.

Banksy

 Un recull dels graffitis que més m'han impactat de l'artista,

Veritats com punys. Imaginació. Enginy. Art lliure, pel poble i del poble. Bansky. 

 Us convido a fer un volt per la seva web per veure part de les seves obres:  bansky.co.uk

"un llapis mai no dibuixa sense una mà"

Nostàlgia

Tardor de 1969

sona:  No tornaran - Whiskyn's

AWAY

run (off) away

Bright side

No podem fer veure que no ens ho van dir. Tots hem sentit els proverbis, als filòsofs, als nostres avis advertint-nos sobre el temps perdut. Hem sentit als poetes instánt-nos a viure el moment. Encara que, a vegades, hem escoltar-nos a nosaltres mateixos. Hem de cometre els nostres propis errors. Hem d'aprendre les nostres pròpies lliçons, fins que per fi comprenguem que és millor saber que preguntar, que despertar és millor que dormir, i que fracassar i cometre errors és millor que no haver-ho intentat.

Fàcil

dos o tres notes d'aquella cançó que ho tornen tot tan fàcil..

-

you are who you are when no one is looking

Octubre

 tardor.

UNTITLED

visual-poetry:

“untitled (wall painting)” by ben cove

SOM(RIURES)

matí de pintura

Amb una inevitable influència de Conrad Roset i Paula Bonet, segueixo eclipsada.

Sona: Mrs. Cold - Kings of convenience

Durdle Door - Jurassic Coast, estiu'12

"Tots els viatges tenen destinacions secretes que el viatger ignora"

Amb mono de pintura després de veure el videoclip "Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques"
on Conrad Roset converteix un full en blanc en un oceà de somnis

http://vimeo.com/30061552

Londres

                                                     

7 am d'un bonic dissabte d'Agost sona el despertador i (conscient de que l'havies posat un quart d'hora abans per poder dormir una mica més) segueixes dormint fins que, sense saber ben bé com, obres els ulls i el temps se't tira a sobre. Victories, pantaló, jaqueta i córre cap a l'estació d'autobusos que està a l'altra punta de Bournemouth. Pujar al autocar i en un "obrir i tancar d'ulls" trobar-te enmig de la munió de persones, cotxes i autobusos vermells. No recordava el que era sentir-se com una peça de tetrix intentant avançar per les boreres, o intentar fer una foto i que fins el cinquè intent ningú passi per davant de l'objectiu accidentalment. 

Comencem la nostra ruta turística a un dels palaus més emblemàtics d'arreu del món: Buckingham Palace, foto obligada a les portes i emprenem la marxa cap al Thames, no sé si sóc jo que camino ràpid o els altres que són lents, el fet és que amb una de les noies franceses ens posem al capdavant del grup i ens convertim en les guies del tour. Passem per Traffalgar Square, Covent Garden, i London Eye. No recordava que les distàncies fóssin tan grans, suposo que també sóc jo que he crescut bastant durant aquests últims 6 anys. 

Al peu del London Eye m'acomiado dels amics de Bournemouth i em disposo a arribar caminant fins a Oxford Street, un dels punts més transitats de tot Londres que a primera vista semblava "proper" i acaba resultant estar a 20 minuts caminant, 20 minuts que es converteixen en 45 quan, amb la intenció de fer drecera m'endinso al Soho, altrament dit 'Barri Xino'. Després de voltar una estona aconsegueixo sortir-ne i abans d'adonar-me'n em trobo al bell mig del Regent Street, el carrer preferit de la burgesia, ple a rebossar de marques, consumisme en estat pur. Finalment, després de recórrer mig Oxford Street aconsegueixo trobar-me amb la Sara i la seva mare, quina alegria! Se'm fa extrany parlar amb tanta fluidesa, com anyorava el català. Visita llampec al British Museum, passejant-nos per les sales imprescindibles segons la guia de la Carme (si haguéssim de recórrer totes les sales ens faria falta un dia sencer). Amb la il·lusió del primer dia decidim apropar-nos fins al Hyde Park, poc a poc ens adonem que la calor és accessiva, i amb texans llargs i motxilla encara es fa més insoportable -no anem gaire desencaminades, han dit que aquest cap de setmana és el més calorós de l'any- Uf. Des de Picadilly Circus arribem a Green Park, on parem a descansar. Tot i estar a una cantonada de distància, ens calen 10 minuts per aconseguir arribar al Hyde Park, el motiu no és cap altre que el trànsit constant i la falta de passos de vianants, algú els hauria de dir als anglesos que tot i fer-ho tot al revés són necessaris. Hyde Park ens sorpèn, ens sorprèn l'abundància d'afroamericans, sembla colonitzat, ens parem a observar-ho, tot aquell que ens envolta vesteix i es comporta de la mateixa manera, semblen sortits de la versió rapera del "Príncipe de Bel Air", el Bronx de Londres. Se'ns fa tard i decidim anar a buscar algun lloc per sopar, planegem el diumenge i ens acomiadem. Tinc només 20 minuts per arribar fins l'Hostal, hostal del qual fa una hora desconeixia la direcció, em felicito a mi mateixa, sort que els Mc Donalds regalen wifi, ja, ja. Mapa en mà m'encamino cap al suposat carrer on es troba l'Hostal, suposat ja que al arribar al nº11 de Craven Road l'únic que em trobo és una casa a les fosques que no convida precisament a entrar-hi. Després de donar un parell de voltes i preguntar a un hotel aconsegueixo arribar al carrer, però la cosa no acaba aquí, ja que a la façana de l'edifici que hauria de posar "Smart Hyde Park View" posa el nom d'un hostal completament diferent, tot i això pregunto, ja que mai se sap. I així, 1 hora més tard arribo a l'Hostal: parets vermelles, música i soroll al carrer, què més es pot demanar quan estàs cansada després de patejar-te mig Londres? 
Matino perquè la calor de l'habitació es fa insoportable i necessito aire fresc, faig un intent de dutxa i esmorzo (arribo a la conclusió que he anat a parar al alberg més barat de tot Londres, 12 lliures una nit i esmorzar inclòs, em prometo que el proper cop llegiré dues vegades la descripció). Giro la cantonada i entro a Kensington Garden, busco un arbre on poder descansar fins que es fan les 10h i marxo cap al metro per trobar-me amb la Sara i la Carme. Trobar-se al metro, al metro de Londres (A qui se li acut?) A mi. Després de 20 minuts, sense cobertura, aconseguim trobar-nos, no perdem més temps i ens dirigim cap a Candem Town. No em decepciona, és tal i com me l'havien pintat: un llarg carrer amb les façanes més excèntriques de tota la ciutat, moda underground, vintage i menjar asiàtic. Acabem la jornada en un pub des del qual tenim una privilegiada vista d'un dels rellotges més coneguts del món: el Big Ben. Quatre compres i sola de nou em dirigeixo cap a l'estació de bus. El viatge resulta més entretingut del que em pensava quan l'home que se m'havia assentat al costat em pregunta com em dic. Dues hores més tard ja em sé mitja vida de l'Ahmet, economista turc, de 26 anys i apassionat de la fotografia. 

Segones Impressions

Després d'una setmana tot agafa una nova perspectiva, al principi costa canviar el "Bon dia tortuguetes" per un simple "Good Morning" però amb un parell de dies t'hi acostumes, així com substituir el berenar pel sopar a les 6.30h de la tarda o prendre un cafè amb més aigua que llet. 

Poc a poc vas descobrint la ciutat, i la vas fent teva, Bournemouth és una d'aquelles ciutats que no descansen ni per dormir. El parc del centre, la plaça, i la platja replets de gom a gom, amb concerts, atraccions, parades de gelats. Només cal fixar-se en els cotxes que transiten pel centre per descobrir que és la ciutat predilecte d'estiueig pels benestants anglesos. I la nit no es queda curta, cada divendres, la platja (colonitzada per estudiants d'arreu del món) s'omple de turistes per contemplar els focs artificials, i després passejar pel parc, anar a pubs o al V club, la discoteca estrella de la ciutat: una església que ha adoptat la forma de discoteca. 

Fer vida a l'escola, a la ciutat, però sobretot a la residència "Kings beach", sopar i esmorzar amb gent d'arreu del món no té preu, però que l'amfitrió sigui un Tailandès hippie que ha viatjat per mig món encara és millor. 

I la millor manera de començar el dia? Anar a la platja a llegir, córrer o simplement sentar-te una estona en un banc, al costat d'un avi, compartint el silenci amb vistes al mar que captiven a qualsevol que es pari a contemplar-les. Silenci, gavines, algun corb i el mar. Crec que he descobert una de les platges 'urbanes' més maques d'Europa.

Després d'aquest parèntesi, passeig cap a l'escola i comença la jornada. Les classes es fan més amenes amb professors com en David, un home "de més de 25 anys" que sembla sortit dels Monty Phython, amb el seu peculiar humor inglès.



Matí al so d'aquesta cançó: 
One Sunday Morning- Wilco http://www.youtube.com/watch?v=xa2XnouRXKo 

Next stop: London!

Bournemouth, dia I

Primeres hores

A les 5.21h AM de dilluns i amb dosis extres de son per culpa del teu jo de fa uns mesos, començava la meva primera aventura a l'estranger en solitari. És en el moment de creuar el control de passaports quan comences a ser conscient d'on t'has posat, sentir que l'únic equipatge ets tu i la teva motxilla, on has deixat un espai per tot allò que penses endur-te de tornada, et fa sentir valenta, insegura, però les ganes de que tot surti bé acaben fent que t'adormis fins que sents el pilot per l'altaveu que t'avisa que estem a punt d'aterrar. Un vol de dues hores que amb el canvi d'horari es resumeix amb 64 minuts, agafar maletes i córrer (amb taxi) cap a l'escola. Encuriosida, com a bona estrangera i observada, perquè arrossego una maleta que li caldrien un parell de punts perquè s'ha trencat, entro i començo a recordar cares que poques hores després es convertiran en els primers coneguts. 

Instal·lar-me a la residència, descobrir que finalment les coses poden sortir millor del que t'esperaves, estirar-te al llit on dormiràs 24 nits i respirar fons, ja està. Bournemouth captiva, parcs que tempten a estirar-te a l'herba a fer una bona migdiada, espectacles al carrer, el Pier Theatre i la platja, augmenten les ganes de llevar-se i anar a veure sortir el sol. Genial.

Amb la novetat, no me n'adono i ja són les cinc de la tarda, hora de sopar, de sopar he dit, sí. La gent marxa a sopar amb la seva 'host family' i jo decideixo anar a berenar, encara no estic preparada per adaptar-me a l'horari anglès. 

Es fan les 19h i necessito menjar algo més a banda de pistachos així que decideixo baixar a la cuina a fer una ullada, només obrir la porta m'envolta una flaira d'espècies que, tal i com suposo prové de dues olles de dos nois turcs (i de dos d'altres països que no he aconseguit entendre), la cosa promet. Per no desentonar entre tanta espècie decideixo fer-me uns noddles i me'ls acabo a desgana; marxo cap al centre a prendre algo, entre d'altres un polac de 16 anys que m'explica tota la història de Polònia, parla com un polític i, encuriosit, em pregunta per la independència de Catalunya, davant de quatre madrilenys, ai. Posposem la conversa (prenc nota: prepar-me un breu speech en defensa de tot allò que sempre ha sigut nostre) i poc després ens acomiadem enmig de la freda nit que anuncia que el sol d'avui ja no es deixarà veure durant uns dies. 

Good nit -decidit, he de començar a canviar de xip-

TIC-TAC

Lake Runn, Sweden (Estiu 2011)

I de sobte sents com si els rellotges abandonessin la seva rutinari tic-tac. Immòbil, perplexa davant del mirall t'adones per primera vegada que t'has fet gran a poc a poc... que has anat creixent sense adonar-te'n. Tanques els ulls molt molt fort i, mires nostàlgicament tot el que tens darrere. Vèrtic.

A vegades tens la sensació que els moments s'escorren de les mans per molt fort que miris d'agafar-los i fa pena saber que no tornaran. Però és aquest tipus de felicitat instantània la que sobtadament sorgeix en reviure'ls al teu jo més profund, la que es materialitza en petits segons de glòria que et fan posar la pell de gallina i et fan veure que va valer la pena. És llavors i només llavors, quan un s'adona perquè se sol dir que l'important és el camí recorregut i no el destí final.

adapt.

ÉTÉ

EN S'ESTIU - Antònia Font

Aquí damunt m'engronsen ses ones,
crec que m'he adormit,
el volantí tremola a estones.
Això és un paradís
de silenci que m'envolta,
botaré per damunt ses ones
com ho fan els dofins.

(...) 

I és que estic de puta mare

d'ençà que és en s'estiu,

gairebé no recordava

el que és viure tranquil.

Foto: Uns dies per l'Empordà amb un bon combinat de temps, sol, platja i bona companyia, genial

JUILLET

                             

                                                                    DÉBUT JUILLET

Agafem el cotxe rumb al nord per passar uns dies al sud, de França. Parada a Colliure, passejada obligatòria per dins la muralla de Carcassone, ens culturitzem una mica a Toulouse i acabem al bell mig del Pirineu. Un exemple de com improvitzar, sovint resulta més eficaç que preparar-ho tot amb antelació. Repetim?

ESTIU

companyes de vida

Sigues sempre tu mateix,

no et deixis dominar, buida la gàbia.

Que no et falli mai la sort, 

domador de la paraula, poeta a mitja jornada.

Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà.
Crida que vols viure lliure, 
xiula, dispara, i no em deixis anar.

Al so d'aquesta cançó: Que no (us) et falli mai la sort - Cesk Freixas

http://www.youtube.com/watch?v=2-W28wObpes

Foto: durant una passejada l'estiu passat a Oudenaarde, Bèlgica :)

Paris, texas

Paris, Texas (1984, Win Wenders)

Si alguna vegada a la teva vida necessites perdre-ho tot, canviar de vida, fes-ho ràpidament i sense dubtar. Agafa la porta i marxa, deixant que
els records volin amb el vent del desert mentre inicies una passejada indefinida i irresponsable cap a l'horitzó.
Necessites perdre el nord per poder començar a buscar allò que en el fons vols, és el desconcert de trobar-te tot sol enmig d'un desert que et permetrà veure les coses d'una altra forma.
Paris, Texas és el millor exemple d'un cinema que s'ha de beure poc a poc, però tot i tenir un ritme lent i pausat em va atrapar des del primer minut. L'encant de la història no està en el seu argument, ni tan sols en el seu final, sinó en la cura amb què Wenders captura cada instant amb la seva cinta com si, més que escenes, estigués dirigint postals. 

"Ir al supermercado se convertía en una aventura."